Què és un hadit i com se’n llegeixen el text, la cadena i la referència

Un hadit és un relat transmès. En els estudis islàmics, el mot sovint designa una narració sobre allò que el profeta Muhàmmad va dir, fer o aprovar. Una entrada típica indica qui ha transmès el relat, en una cadena anomenada isnad, i què s’hi ha transmès, en el text o matn. Les col·leccions sunnites i xiïtes conserven grups diferents de relats. Algunes col·leccions xiïtes importants també transmeten ensenyaments atribuïts als imams.

Per començar, trieu un relat i busqueu-lo dins la col·lecció. L’ensenyament sobre les accions i les intencions figura al començament del Sahih d’al-Bukharí i reapareix més endavant a la mateixa obra. Les dues entrades comparteixen la idea principal. El camí de transmissió, la formulació de l’exemple i els números permeten comparar-les amb precisió.

Com es relacionen l’hadit, la sunna i l’Alcorà

L’Alcorà és l’escriptura sagrada de l’islam, rebuda pels musulmans com a revelació. Se cita per sura i versicle. A l’Alcorà 33:21, per exemple, el Missatger de Déu es presenta com a model per als creients. Per citar un hadit, s’indiquen la col·lecció i el lloc del relat dins d’aquesta. Les dues formes de referència es distingeixen fins i tot quan els textos comparteixen pàgina o sermó. El terme mushaf també pot designar un exemplar físic de l’Alcorà. La guia del mushaf i dels seus fulls explica aquesta distinció.

La sunna sol designar el camí o la pràctica exemplar del Profeta. La introducció als hadits de l’Encyclopaedia Iranica explica que els relats són una de les fonts principals per conèixer aquest model. En la terminologia especialitzada, els usos poden coincidir en part. Per començar, pregunteu-vos què atribueix a Muhàmmad aquest relat concret i com una tradició erudita ha entès l’exemple. En descriure una acció, el context pot aclarir si es va interpretar com a orientació per a una situació determinada o com a pràctica més general.

On són l’isnad i el matn en el relat sobre les intencions?

Obriu Sahih d’al-Bukharí 1, al Llibre de la Revelació. El text àrab inicia la cadena amb al-Humaydi. Després apareixen Sufyan, Yahya ibn Said, Muhammad ibn Ibrahim i Alqama ibn Waqqas, abans d’Umar ibn al-Khattab. Segons el relat, Umar va sentir dir a Muhàmmad que el valor de les accions es relaciona amb les intencions. El text posa l’exemple de la migració per interès terrenal o per casar-se. Això és una paràfrasi. A l’enllaç hi ha la formulació completa.

Els noms i les fórmules amb què cada persona explica com va rebre el relat formen l’isnad. L’ensenyament i l’exemple formen el matn. Llegir des de la font del compilador cap a Umar segueix l’ordre de l’edició. Llegir des d’Umar cap al compilador mostra el recorregut que, segons l’entrada, va seguir el relat. La traducció anglesa posa al davant Umar i l’ensenyament. El text àrab dona també els altres noms. Si una traducció comença només amb el nom d’un company del Profeta, consulteu l’àrab o una edició més extensa per identificar les altres baules.

Compareu dues entrades abans de citar-ne una

L’Sahih d’al-Bukharí 54 presenta una altra versió al Llibre de la Fe. La cadena comença amb Abd Allah ibn Maslama i Malik. Les dues vies conflueixen en Yahya ibn Said i després comparteixen Muhammad ibn Ibrahim, Alqama i Umar. En aquesta segona versió s’esmenta la migració per Déu i el seu Missatger abans dels motius terrenals. La primera dona l’exemple terrenal i omet el fragment precedent. Mantenir cada formulació al costat de la seva referència permet veure on difereixen.

Una versió afí al Sahih de Muslim, 1907a, també inclou el fragment sobre la migració per Déu i el seu Missatger. Al lloc web, la mateixa entrada porta la referència Llibre 33, hadit 222, i l’antiga numeració anglesa Llibre 20, hadit 4692. Les tres referències porten al mateix registre. Una formulació similar en una altra col·lecció permet fer comparacions. En aquest cas, Muslim 1907a i al-Bukharí 54 passen tots dos per Malik. Els noms i les paraules ajuden a veure fins a quin punt les rutes se superposen, més enllà dels títols dels llibres.

Què avalua la classificació d’un hadit?

En la terminologia sunnita habitual, sahih vol dir sòlid o autèntic, hasan bo i daif feble. Un estudi sobre Ibn al-Salah i el terme hasan ressegueix l’evolució d’una d’aquestes categories i de la seva definició. Una avaluació pot tenir en compte la continuïtat de la cadena, la fiabilitat i la precisió atribuïdes als transmissors, i si la comparació revela una anomalia o un defecte ocult. La categoria expressa el judici d’un estudiós sobre un relat o una via. Els criteris i la seva aplicació poden variar entre estudiosos, obres i tradicions. Una classificació de feble assenyala límits en el suport segons els criteris emprats. Per considerar el relat inventat calen indicis específics.

A la introducció del Sahih de Muslim, el compilador discuteix l’ús dels relats i les condicions per acceptar algunes formes de transmissió. L’estudi d’I-Wen Su sobre l’avaluació dels transmissors per al-Juzjani examina com un crític va valorar les persones i allò que transmetien. La recerca de Jonathan A. C. Brown sobre la crítica del text segueix els debats sobre les conclusions que permet extreure el contingut. Reconèixer els noms de la cadena és un primer pas per entendre aquesta valoració.

Si una edició aporta una classificació, anoteu qui l’ha feta i on apareix. Un títol de capítol del compilador, una nota editorial moderna i unes paraules atribuïdes a un parlant tenen orígens diferents. Si dues traduccions semblants han rebut classificacions diferents, compareu primer la referència i la cadena. Poden correspondre a versions diferents. Si les versions coincideixen, podeu assenyalar els noms i els motius dels estudiosos quan les fonts els recullen.

Per què compten la col·lecció i la tradició d’estudi?

El Sahih d’al-Bukharí i el Sahih de Muslim són col·leccions sunnites destacades. L’Al-Kafi, compilat per al-Kulayni, és una col·lecció important del xiisme duodecimà. La fitxa d’un manuscrit de l’Al-Kafi a la Biblioteca de la Universitat de Princeton identifica el primer volum i el tercer i descriu una obra que tracta de teologia i jurisprudència. El títol de la col·lecció indica on trobar un relat. L’entrada concreta aclareix a qui s’atribueixen les paraules o les accions.

Al seu estudi de les primeres fonts de l’hadit xiïta, Kumail Rajani tracta la importància de les transmissions atribuïdes als imams al-Baqir i al-Sadiq. En un cas, compara un grup de relats de l’Al-Kafi amb materials d’una obra ismaïlita per investigar fonts escrites anteriors. És un exemple de com comparar conjunts delimitats de textos per respondre una pregunta històrica. Per saber com s’ha avaluat tradicionalment un relat concret, cal una font que examini aquell relat.

Distingiu el moment del relat de la data del manuscrit

La fitxa EAP1216/3/1/1 de la British Library descriu un volum en paper del Sahih d’al-Bukharí dins del projecte de les biblioteques de Gerba. És el volum 6, amb 228 folis de paper, datat al segle XVIII o XIX. Les dades fan referència al volum conservat. Per saber si conté un passatge concret, cal examinar-lo. El nombre de fitxers digitals, la quantitat de folis físics i el número d’un hadit en una edició també són dades diferents.

La fitxa de Princeton data el manuscrit de l’Al-Kafi el 1667 i situa el títol al colofó del tercer volum, al foli 339a. Un colofó és una anotació sovint situada cap al final del manuscrit i pot contenir el títol o la data de còpia. La guia de colofons i notes de propietat explica què documenten els diferents tipus d’anotacions. La data d’una còpia permet situar-la en la història de la lectura i la reproducció. Per investigar la formació de la col·lecció o l’origen d’un relat, calen testimonis d’aquelles etapes anteriors.

En una reproducció digital, feu servir la signatura topogràfica per identificar el manuscrit i el número de foli per tornar al passatge. La guia d’estils d’escriptura en manuscrits àrabs ajuda a reconèixer trets de la lletra. Un altre tipus de testimoni és una ijaza, l’autorització per transmetre una obra. Pot indicar l’obra, el mestre i el destinatari. Documenta una etapa de transmissió de l’obra. L’isnad d’un hadit indica la ruta d’un relat concret. Si tots dos testimonis apareixen al mateix manuscrit, anoteu per separat a quin text i a quines persones correspon cadascun.

Escriviu una referència que el lector pugui comprovar

Comenceu per la col·lecció i l’edició o el lloc web. Afegiu el llibre o el capítol, el número i qualsevol lletra o signe que en formi part. Quan l’edició dona diversos números, conserveu els rètols que els identifiquen. Un lloc web pot mostrar l’antiga numeració anglesa al costat de la nova. Una referència com Sahih d’al-Bukharí 54, Llibre de la Fe, Llibre 2, hadit 47, permet reconèixer l’entrada si una altra edició fa servir l’antic número anglès 52 del mateix llibre.

Si feu servir una traducció publicada, esmenteu el traductor si la font n’indica el nom. Si resumiu amb paraules pròpies, digueu que és una paràfrasi. Llegiu el que hi ha abans i després de la frase escollida, sobretot si l’heu vista tota sola en una publicació. El passatge de la migració mostra que una acció aparentment igual pot tenir motivacions diferents. La referència a aquest exemple ajuda el lector a veure quin ensenyament resumeix la frase breu.

Per a una primera comparació, obriu les entrades 1 i 54 d’al-Bukharí en paral·lel. Anoteu els noms de la cadena, les paraules sobre la migració i els rètols que acompanyen els números. Hi trobareu una part del camí compartida, una diferència de text i una manera de tornar a cada entrada. Podeu repetir el procediment quan llegiu un altre hadit.

Fonts per llegir els relats i els manuscrits

• Sahih d’al-Bukharí 1 i Sahih d’al-Bukharí 54, amb el text, les cadenes i els números.
• Sahih de Muslim 1907a i introducció del compilador, amb un relat paral·lel i la discussió de la transmissió.
• Alcorà 33:21 i introducció de l’Encyclopaedia Iranica, amb el versicle i la relació entre hadit i sunna.
• Fitxa d’un volum del Sahih d’al-Bukharí a Gerba i fitxa de l’Al-Kafi a Princeton, amb dues còpies posteriors.