Com distingir el cúfic, el naskh, el thuluth i el nasta’liq

El cúfic, el naskh, el thuluth i el nasta’liq designen tradicions diferents de cal·ligrafia amb lletres àrabs. Les formes angulars i els traços horitzontals allargats ajuden a comparar moltes obres classificades com a cúfiques. El naskh petit i un thuluth més gran poden compartir una pàgina. El nasta’liq està especialment vinculat a la poesia persa i al ritme de grups de paraules corbats i inclinats. Aquests trets orienten la mirada, però cal contrastar-los amb la llengua, la datació, la disposició i la fitxa de cada objecte. Una lletra daurada o una línia diagonal, totes soles, no identifiquen una escriptura.

Separa l'escriptura, la llengua i el contingut

L'expressió «cal·ligrafia àrab» pot referir-se a una tradició d'escriptura sense establir que les paraules estiguin en àrab. El cas del nasta’liq ho mostra especialment bé: el Smithsonian situa el seu desenvolupament a l'Iran del segle XIV i la seva història dins la cultura literària persa. Dir que un poema persa és àrab perquè en reconeixem les lletres confon la llengua abans d'examinar el traç. Comença per la identificació del catàleg i conserva una llengua no identificada com a tal si la institució no la resol.

La nostra anàlisi de l'Hamzanama d'Akbar i els folis conservats ofereix una comparació concreta. El relat persa sobre paper i la pintura sobre cotó formen part d'un suport compost. Llengua, narració i estructura material aporten dades diferents sobre el mateix full. La descripció de les capes ajuda a entendre l'objecte; no atribueix automàticament un mateix estil cal·ligràfic a tots els folis ni determina la llengua d'un altre manuscrit de decoració semblant.

El V&A, en la seva explicació de la cal·ligrafia, inclou poesia, elogis de governants i aforismes al costat de l'escriptura alcorànica. Una aparença religiosa tampoc proporciona una traducció. Cerca una transcripció o una descripció institucional abans d'identificar una citació. Un encapçalament, una benedicció al marge i una signatura poden tenir funcions diferents i no constituir un únic text continu. La posició de cada part és una dada que convé registrar juntament amb les paraules.

Anota el número d'inventari i l'àrea estudiada. «El text central d'aquest plafó» delimita millor l'observació que una sola etiqueta aplicada al centre, els títols, els marges i les notes afegides. Després indica la llengua i les escriptures que el catàleg reconeix en aquella zona. Aquesta delimitació permet a una altra persona tornar a la mateixa reproducció i comprovar el detall. Un retall sense número ni context pot mostrar lletres molt clares i, alhora, impedir verificar a quin objecte pertanyen.

Observa un foli concret de l'Alcorà Blau

El cúfic és una categoria amb varietat interna. Els diagrames educatius del Met diferencien formes ordinàries, florides i amb elements nuats o entrellaçats. L'estructura angular i els horitzontals prolongats són indicis més útils que una regla segons la qual totes les lletres haurien de ser quadrades. L'ornament pot canviar-ne l'aparença sense canviar la llengua. Compara primer la forma, l'espai entre lletres i l'extensió de les línies; un detall ornamental vist de prop pot ocupar un paper molt menor dins la pàgina sencera.

El foli de l'Alcorà Blau del Met, 2004.88 proporciona un exemple identificable. El museu el data entre la segona meitat del segle IX i mitjan segle X. Registra or i argent sobre pergamí tenyit amb indi i proposa Tunísia, possiblement Qairawan, com a origen. «Possiblement» forma part de l'atribució geogràfica. L'interval tampoc s'ha de convertir en un únic any segur de producció. La precisió d'una llegenda depèn de mantenir el grau de certesa de cadascuna d'aquestes dades.

La fitxa explica una dificultat de lectura: les lletres es van ajustar per igualar la llargada de les línies i es van ometre signes que les distingien. Una ordenació visual deliberada pot requerir coneixements considerables per llegir el text. L'or sobre el blau descriu un efecte material i cromàtic, no el sentit de les paraules. Tampoc la presència o absència de signes d'aspecte modern constitueix una prova suficient de datació. Cal llegir l'explicació del museu i observar el conjunt conservat.

Segueix un horitzontal allargat i mira com les lletres veïnes comparteixen l'amplada disponible. Separa el material documentat de l'origen proposat. La mateixa disciplina serveix per estudiar inscripcions en altres suports: la guia de tres capses d'ivori andalusines i les seves inscripcions distingeix una tapa amb nom i any conservats de dues capses que han perdut les tapes originals. Les paraules d'una peça no restitueixen un text desaparegut d'una altra. Cada afirmació ha de romandre vinculada al seu número i a la part realment conservada.

Els punts romboïdals mesuren un model de proporcions

En la unitat del Met sobre escriptura àrab i cal·ligrafia, les proporcions d'una lletra s'expliquen mitjançant un nombre determinat de punts romboïdals. El punt és la petjada en forma de rombe que deixa la ploma. La publicació enumera sis escriptures proporcionals: naskh, thuluth, muhaqqaq, rayhani, tawqi‘ i riqa‘. Aquest repertori ofereix un marc més precís que anomenar naskh qualsevol lletra arrodonida. El model específic i el tipus d'escriptura són part de la comparació.

Aquí el punt funciona com a unitat de mesura. Té una funció diferent dels punts escrits que permeten distingir lletres i dels signes vocàlics. Un diagrama de proporcions no indica que totes les paraules acabades hagin de portar una filera visible de punts de construcció al costat de cada traç. Abans de comptar marques, identifica si estàs mirant una explicació de mesura o signes que intervenen en la lectura. Confondre aquestes funcions pot transformar un comentari formal en una descripció errònia del text.

El que es compara és una relació entre parts. Ampliar tota una mostra mantenint les proporcions conserva aquella relació; estirar-ne només l'alçada altera la relació amb l'amplada. Per això cal observar reproduccions a una escala coherent i tornar a la pàgina completa. Una lletra alta dins un retall molt tancat pot semblar més dominant que entre tots els versos. El marc de la fotografia i la mida de visualització són condicions de l'observació, no propietats històriques del traç.

Fes servir els diagrames identificats de la institució com a punts de referència. Una mateixa xifra no ha de convertir-se en una norma universal per a una mostra històrica desconeguda. Els esquemes expliquen què vol dir una proporció treballada dins d'un model, però no autentiquen un objecte sense signatura, no en determinen l'edat ni substitueixen la correcció d'un mestre. Una observació útil identifica el model comparat i les relacions que la reproducció permet veure, deixant obertes les preguntes que requereixen documentació addicional.

El naskh i una escriptura més gran poden compartir pàgina

L'àlbum de cal·ligrafies, poesia i tradicions profètiques del Met, 1982.120.3 permet comparar dins d'un mateix objecte. La cal·ligrafia és de Shaikh Hamdullah ibn Mustafa Dede i el museu data l'obra cap al 1500. En situa la producció a Turquia, probablement Istanbul. Diverses línies de naskh petit queden emmarcades per una o dues línies més grans en thuluth o muhaqqaq. Les mostres estan muntades sobre paper marbrejat. Aquesta descripció del suport correspon a una superfície de paper decorada, no a una placa de pedra.

Examina primer les línies petites repetides i després l'escriptura més gran del voltant. La diferència d'escala mostra com la pàgina organitza una jerarquia amb diversos sistemes cal·ligràfics. Mantén la formulació «thuluth o muhaqqaq»: la mida, tota sola, no decideix entre els dos. El catàleg ofereix una identificació amb aquest abast i la comparació visual ha de respectar-lo.

La conservadora Yana van Dyke descriu en el seu estudi del paper marbrejat de l'àlbum encapçalaments horitzontals grans i un naskh de mida menor disposat horitzontalment o en diagonal. Aquest cas impedeix prendre la inclinació com a prova suficient de nasta’liq. Cal mirar primer les lletres i després la direcció en què s'han col·locat. Les tires decoratives i les vores marbrejades pertanyen al muntatge de la pàgina. Poden modificar la impressió del conjunt sense ser trets de la forma de les lletres.

Una comparació posterior és la hilye de la Library of Congress, 2019714648. La fitxa esmenta Dihya Salim al-Fahim i situa l'obra al palau de Galata d'Istanbul l'any 1130 del calendari islàmic, corresponent al 1718. Identifica thuluth i naskh en una descripció cal·ligràfica del profeta Muhàmmad muntada sobre un plafó de fusta amb plafons laterals plegables. Així es poden comparar escriptura, funció textual i format material. La descripció verbal no és un retrat pintat, i l'any correspon a aquest objecte concret.

El ritme del nasta’liq té un context literari persa

El material del Smithsonian sobre mestres i deixebles caracteritza el nasta’liq mitjançant corbes, traços verticals curts i relacions entre les lletres i la seva disposició. La vinculació amb la poesia persa proporciona context històric, però no implica que qualsevol línia inclinada sigui un poema. El mateix material presenta l'atribució de la invenció a Mir Ali Tabrizi com a tradicional o suposada. Quan s'explica aquesta història, cal conservar el qualificatiu; repetir un nom no converteix una tradició en un esdeveniment documentat sense reserves.

Per observar una obra datada, consulta el Gulistan de Sa‘di signat per Sultan Ali Mashhadi, Freer F1998.5, folis 44v–45r. El museu situa el manuscrit a Herat i el data el 1468, equivalent al 873 del calendari islàmic. Destaca paraules que pugen amb més inclinació sobre la línia de base i variacions en l'amplada del traç. Són trets concrets per examinar en aquells folis, més informatius que dir simplement que l'escriptura «flota» sobre el full.

Mira un grup de paraules abans d'aïllar un traç ornamental allargat. Com s'acosten les formes compactes a les més extenses? On sembla que la línia es concentra o s'obre, i en quin punt canvia l'amplada del traç? Aquestes preguntes segueixen l'èmfasi del museu en el ritme i les relacions entre parts. No formen un test mecànic d'autoria. Una disposició semblant pot justificar una comparació, mentre que atribuir una altra mostra al mateix mestre exigeix proves relacionades amb aquella mostra.

El foli d'àlbum S1986.30 de l'exposició del Smithsonian sobre nasta’liq aporta una altra distinció. La institució data l'escriptura de Sultan Ali Mashhadi cap al 1510–15 i les pintures atribuïdes a Muhammad Sadiqi i Muhammad Qasim cap al 1590. El text i l'entorn pictòric requereixen dates separades. «Atribuïdes» no equival a una autoria confirmada sense reserves. Una pàgina d'àlbum acabada amb riquesa pot reunir elements de moments diferents; la vora no data, per si mateixa, la cal·ligrafia muntada a l'interior.

Ploma, suport i ensenyament aporten proves diferents

Els materials del Smithsonian sobre mestres i deixebles expliquen la tria de canyes per a les plomes i el tall de les puntes segons el traç. També comenten el tractat de Sultan Ali Mashhadi de 1514, The Path of Writing, com a font sobre la preparació dels materials. Això situa la pràctica històrica més enllà del nom d'una tipografia: el cal·lígraf treballa amb una eina tallada, tinta, un suport i un model après. El context material no proporciona una recepta completa per reproduir qualsevol pàgina conservada.

La resolució de la imatge afecta què podem observar. Una miniatura comprimida pot amagar unions fines i petits signes. Obre la reproducció més gran del catàleg i comprova els traços del voltant abans d'interpretar una zona prima com una característica deliberada. Si la imatge no resol el detall, mantén la incertesa. Un punt borrós no ha de convertir-se en un diagnòstic estilístic. També és útil observar si el retall elimina el marge o la línia veïna que donava context a aquell detall.

Separa el suport de l'ornament que envolta el text. El foli de l'Alcorà Blau és pergamí; les mostres de Hamdullah estan muntades sobre paper marbrejat. Una superfície brillant no revela una fórmula exacta de preparació. La guia de patrons geomètrics i objectes documentats pels museus distingeix contorn, decoració interna i composició completa. Aquesta separació ajuda a descriure una vora sense fer que la geometria determini la llengua, el tipus d'escriptura o el sentit de les paraules.

L'aprenentatge té també una dimensió documental. Un model copiat per un deixeble i un permís concedit per un mestre són proves diferents. La nostra guia de la ijaza i l'abast de l'autorització docent proposa identificar qui autoritza qui, per a quina activitat, sobre quina base i quan. El redactat pot limitar allò que s'aprova. Un estil recognoscible no demostra tota la formació d'un escriptor sense nom ni reconstrueix una cadena de mestres desconeguda. Mostra i autorització s'han d'examinar separadament, fins i tot quan comparteixen un document.

Llegeix l'objecte sencer abans de donar-li una etiqueta

Comença pel nom de l'obra i l'àrea examinada. Afegeix la llengua que identifica el catàleg, l'escriptura o les escriptures, la datació i el material. Conserva «aproximadament», «probablement» i «possiblement» al costat de l'afirmació corresponent. Una procedència proposada no té el mateix fonament que un lloc escrit en una inscripció conservada. Un interval estimat tampoc equival a un any inscrit. Una descripció precisa permet veure d'on surt cada dada i amb quin grau de certesa es pot utilitzar.

Després indica el tret que sosté la comparació: horitzontals allargats al foli blau, línies petites i grans a l'àlbum de Hamdullah, grups de paraules i amplades de traç al Gulistan datat. «Bell» o «ornamentat» descriuen impressions, però no identifiquen un estil. Si la pàgina conté escriptures diferents, situa cadascuna en la seva àrea. El número d'inventari i la referència al foli fan que l'observació sigui comprovable sobre la mateixa reproducció, sense dependre d'un conjunt de retalls anònims.

La síntesi del Met sobre cal·ligrafia i ornament subratlla que l'escriptura continua transmetent text quan el seu potencial decoratiu destaca. Una inscripció atractiva necessita una lectura fiable abans de citar-ne les paraules. La classificació del tipus d'escriptura no tradueix el passatge ni certifica l'autor. Tampoc estableix una norma religiosa sobre l'ús de l'objecte. La interpretació del contingut s'ha de fonamentar en el text i el context documentat, no només en la seva aparença.

Finalment, distingeix la cal·ligrafia, el muntatge i els afegits posteriors. Una signatura pot ocupar un racó i una nota de propietari, un altre. La mostra original i l'àlbum que l'envolta poden tenir històries diferents. Utilitza les reproduccions institucionals i els números d'inventari per examinar les obres reals. La portada d'aquesta guia és una il·lustració general del tema, no un facsímil dels manuscrits esmentats ni una taula per identificar-ne els estils. Els seus signes no serveixen per transcriure un verset o autenticar una mostra històrica.

Fonts

• The Met, Arabic Script and the Art of Calligraphy, Unit 2 — punts de proporció, sis escriptures i varietat del cúfic.
• The Met, foli de l'Alcorà Blau 2004.88 — interval cronològic, pergamí, metalls i atribució geogràfica amb reserves.
• The Met, àlbum de Hamdullah 1982.120.3 — naskh petit amb thuluth o muhaqqaq més gran sobre paper marbrejat.
• The Met, The Art of Marbled Paper — anàlisi de Yana van Dyke de 2015 sobre disposició i vores muntades amb fragments de paper.
• Library of Congress, hilye 2019714648 — nom registrat, data 1130/1718, escriptures i suport de fusta amb laterals plegables.
• Smithsonian, Nasta’liq: The Genius of Persian Calligraphy — context persa i datacions separades de text i pintures a S1986.30.
• Smithsonian, Sultan Ali Mashhadi — Gulistan F1998.5, 1468/873, ritme i amplada del traç.
• Smithsonian, Masters & Pupils — trets del nasta’liq, invenció atribuïda, plomes de canya i preparació de materials.
• V&A, Calligraphy in Islamic Art — continguts religiosos i seculars, materials i decoració.
• The Met, Calligraphy in Islamic Art — transmissió textual i funció ornamental.