Què és la xaria? El significat i la relació amb el fiqh i la llei estatal

La xaria és l’orientació islàmica per a la vida. Inclou el culte, la conducta ètica i la relació amb altres persones. El fiqh és la jurisprudència amb què els estudiosos interpreten aquesta orientació i en deriven normes pràctiques. Quan un estat adopta una norma, la constitució, la llei o una sentència indiquen què reconeix i com ho aplica. L’expressió «llei islàmica» es pot fer servir en aquests tres sentits. El context depèn de qui parla i del document al qual es refereix.

El zakat n’és un exemple. Un musulmà pot satisfer-lo com a deure religiós i preguntar a un jurista quins béns s’han d’incloure en el càlcul. En una jurisdicció determinada, també pot trobar un organisme públic amb normes de recaptació o distribució. L’obligació, el parer i l’organisme responen a preguntes diferents. Si llegiu una afirmació sobre la xaria, esbrineu primer quina pregunta prova de respondre.

Què vol dir xaria en paraules senzilles?

El mot àrab s’explica sovint com a camí o via. En l’ús religiós, indica un guiatge que s’entén que prové de Déu. Per això es pot referir a la pregària i al dejuni, i també al comerç o a l’herència. L’Alcorà 4:135, per exemple, demana als creients que defensin la justícia encara que vagi contra els seus interessos o els de familiars pròxims. El verset formula un deure. La manera de presentar proves, el procediment i l’organisme competent requereixen altres fonts.

El dejuni ajuda a veure la diferència. Entre els cinc pilars de l’islam hi ha la pregària prescrita i el dejuni. Dejunar durant el ramadà forma part de la vida religiosa. Els juristes estudien com poden afectar aquesta pràctica les circumstàncies particulars. L’organisme que anuncia l’inici del mes, l’estudiós que explica una excepció i la família que dejuna parlen del ramadà. Cada part hi té una tasca diferent.

Alguns autors fan servir xaria en un sentit més restringit, per a les normes revelades. D’altres també hi inclouen la jurisprudència que es va desenvolupar al seu voltant. La introducció del Comitè Internacional de la Creu Roja al dret islàmic distingeix entre l’orientació revelada i les regles derivades pels juristes. A l’estudi històric sobre les transformacions del dret islàmic, Wael B. Hallaq explica per què traslladar la xaria directament a les categories jurídiques de l’estat modern pot ocultar diferències històriques.

Com tracta el fiqh una pregunta pràctica?

Fiqh se sol traduir com a jurisprudència islàmica. Davant una pregunta pràctica, l’estudiós pot partir dels passatges pertinents de l’Alcorà i de la sunna, l’exemple normatiu transmès sobre el profeta Muhàmmad. Examina a quines circumstàncies s’adrecen els textos, com es poden aplicar a la consulta i què hi aporten altres proves reconegudes. La disciplina que estudia aquestes fonts i maneres de raonar s’anomena usul al-fiqh, o fonaments de la jurisprudència.

Alguns mètodes sunnites reconeixen el consens i l’analogia com a fonts o eines de raonament jurídic. L’analogia planteja si la raó que sosté una regla coneguda també es troba en un altre cas. Els juristes poden discrepar sobre aquesta raó, la fiabilitat d’una transmissió o l’aplicació d’una excepció. La introducció de la Creu Roja presenta els mètodes dins de tradicions concretes. Per saber com va arribar a una conclusió un estudiós determinat, cal llegir-ne els arguments.

En el cas de la caritat, la diferència entre el zakat i la sadaqa és un punt de partida. Una pregunta més concreta pot ser quins béns es compten o si el destinatari pertany a una categoria determinada. Persones que comparteixen el deure general poden seguir respostes diferents en la pràctica. Si el text passa del deure a una quantitat, un mètode de càlcul o una categoria, convé comprovar la font d’aquest detall.

Per què les escoles jurídiques donen respostes diferents?

Un madhhab és una escola de jurisprudència que conserva una tradició de textos, raonament i ensenyament. Entre les escoles sunnites conegudes hi ha l’hanafita, la malikita, la xafiïta i la hanbalita. La jafarita i la zaidita són exemples de jurisprudència xiïta, mentre que l’ibadisme té la seva pròpia tradició. Una escola continua la seva tasca més enllà dels fundadors. Els estudiosos posteriors apliquen principis heretats a preguntes noves i poden conservar més d’un parer sobre una mateixa qüestió.

Les recomanacions de la conferència vinculada al Missatge d’Amman documenten el reconeixement dels seguidors de vuit escoles el 2005 i la preocupació per les fàtues emeses per persones sense prou qualificació. El text indica a què van donar suport els participants. Un exemple històric de convivència és la madrassa Mustansiriya de Bagdad, que donava cabuda a les quatre escoles sunnites. Els casos són de períodes diferents, però tots dos expliquen per què convé indicar l’escola quan es presenta un parer concret.

Dues respostes poden citar el mateix verset i discrepar sobre el cas. Una pot veure-hi l’aplicació d’una regla general i l’altra, una excepció. Comproveu primer quins fets pressuposa cadascuna. Després, identifiqueu l’autor i la manera com relaciona aquests fets amb el text. D’aquesta manera es pot explicar la divergència sense limitar-se a contraposar dos resultats breus.

Quina funció tenen una fàtua, una sentència i una llei?

Una fàtua és un parer religiós qualificat en resposta a una pregunta. A l’explicació sobre l’emissió de fàtues, la institució egípcia Dar al-Ifta distingeix donar un parer de resoldre un cas com a jutge. Explica que l’emissió d’un parer no li dona per si sola força vinculant i tracta per separat circumstàncies en què una norma pot obligar algú. Per entendre l’efecte del document cal tenir en compte la institució, la consulta i el marc jurídic.

Una sentència és la decisió d’un tribunal competent sobre un cas. Una llei és un text aprovat per un òrgan amb poder legislatiu. Totes dues poden fer referència a conceptes religiosos i obtenen els efectes jurídics del marc en què s’apliquen. Una autoritat pública pot consultar una institució religiosa. Si una notícia presenta totes dues com a autoritats, cerqueu quin organisme va emetre el document aplicable i de quina mena de decisió es tracta.

Una dotació històrica aporta un altre exemple. L’escriptura de constitució d’un waqf pot indicar els béns i els ingressos destinats a un fi. Un tractat pot explicar l’estructura del waqf. L’escriptura pot identificar un bé o un beneficiari. El document serveix de prova per a aquesta dotació. Per saber què va decidir un altre fundador o què demana un registre modern, calen fonts sobre aquelles preguntes.

Una sola operació pot generar diversos documents. Abans de fer-la, una persona pot demanar un parer religiós sobre si és permesa. Més endavant, el contracte indica què acorden les parts. Si hi ha una disputa, una sentència pot resoldre una qüestió sobre el compliment. Amb l’autor i la data de cada document es pot seguir la seqüència sense confondre l’abast de les decisions.

Dos documents oficials expliquen per què importa la jurisdicció

L’article 2 de la Constitució egípcia de 2014 identifica els principis de la xaria islàmica com la font principal de la legislació. És una disposició de la constitució d’un estat concret que explica el lloc d’aquests principis dins l’ordre legislatiu. Per entendre com es resol un litigi determinat, cal consultar la llei, la sentència o la decisió oficial pertinent. El precepte constitucional no dona per si sol un codi complet ni permet predir el resultat d’un cas.

La revisió independent de 2018 encarregada pel govern britànic va estudiar els consells de xaria a Anglaterra i Gal·les, especialment les seves activitats en matèria de matrimoni i divorci religiosos. Va concloure que els consells no tenien jurisdicció segons el dret civil en aquests territoris. També va descriure algunes pràctiques i va fer recomanacions. Cal mantenir la data, l’àmbit territorial i les institucions estudiades en qualsevol citació. La validesa actual d’un matrimoni concret exigeix una font que respongui a aquell cas.

En posar els dos documents de costat, l’un és una disposició constitucional i l’altre examina entitats comunitàries. Tots dos fan servir el mot xaria amb una funció diferent. Anoteu l’any, el lloc i el tema de cada document. Així es pot saber què ha quedat fora si una notícia o un apunt a les xarxes en reprodueix només una frase.

Com es pot identificar el sentit en una font?

Comenceu pel document esmentat. En un verset alcorànic, llegiu el tema i el passatge que l’envolta. En una fàtua o un manual jurídic, busqueu l’autor, la institució i la pregunta. En una llei o sentència, comproveu la jurisdicció, la data i l’autoritat. El portal SHARIAsource de la Facultat de Dret de Harvard reuneix documents jurídics islàmics amb les dates i els contextos propis, de manera que es poden comparar.

Un titular que presenta una acció com a permesa per la xaria pot referir-se al parer d’un estudiós, a la pràctica d’una comunitat o a una norma d’un estat. La font precisa aclareix quina afirmació té suport. Si resumiu un parer, manteniu-ne l’autor, la data i les circumstàncies. Això permet al lector comprovar la referència i decidir fins on es pot comparar amb la d’una altra escola o país.

Textos, documents oficials i lectures

• L’Alcorà 4:135 tracta del deure de defensar la justícia.
• La introducció del Comitè Internacional de la Creu Roja distingeix la xaria, el fiqh i el mètode jurídic.
• L’estudi de Wael B. Hallaq situa els termes en la història del dret islàmic.
• Les recomanacions vinculades al Missatge d’Amman documenten el reconeixement de les escoles.
• L’explicació de Dar al-Ifta presenta el procés i l’abast de les fàtues.
• L’article 2 de la Constitució egípcia de 2014 conté el text de la disposició.
• La revisió dels consells de xaria d’Anglaterra i Gal·les recull l’estudi de 2018.
• El portal SHARIAsource facilita l’accés a fonts per a la recerca comparada.