En què creuen els musulmans? Els sis articles de fe de l’islam

Els musulmans creuen en un sol Déu i reconeixen Muhàmmad com el seu missatger. Una formulació sunnita estesa de l’iman, o fe, enumera sis articles: la creença en Déu, els àngels, les escriptures revelades, els missatgers, el Darrer Dia i el decret diví. La llista apareix al Sahih Muslim 8a, un relat conegut com l’hadit de Gabriel. Alguns dels temes apareixen junts a l’Alcorà 4:136.

En el relat, un visitant fa preguntes diferents a Muhàmmad sobre l’islam, la fe i l’excel·lència en l’adoració. Al final, Muhàmmad l’identifica com Gabriel. La resposta sobre la fe enumera els sis articles. La resposta sobre l’islam presenta les pràctiques anomenades cinc pilars de l’islam. Aquesta distinció ajuda a entendre per què es troben dos elencs en les introduccions a la religió.

Compareu el verset 4:136 amb l’hadit. El verset en reuneix cinc temes. La resposta de l’hadit a la pregunta sobre la fe inclou de manera explícita el decret diví. La fórmula dels sis articles resumeix aquesta resposta. Els passatges alcorànics que segueixen permeten llegir cadascun dels temes en el seu context, encara que els presentin en un altre ordre.

La creença en un sol Déu és el punt de partida

Al·là és el nom àrab de Déu. Tawhid designa la doctrina de la seva unicitat. La sura 112 de l’Alcorà, al-Ikhlas, descriu Déu com a únic i sense igual. En la fe islàmica, l’adoració s’adreça a Déu. Les dues parts de la xahada, o professió de fe, afirmen que només Déu és digne d’adoració i reconeixen Muhàmmad com el seu missatger.

Les dues afirmacions lliguen la creença en Déu a la manera com arriba el guiatge als éssers humans. La professió anomena Muhàmmad missatger. La seva funció és transmetre la revelació que se li ha confiat. En una traducció breu es pot llegir primer què s’afirma sobre Déu i després què es diu del paper de Muhàmmad. Ambdues afirmacions formen part de la mateixa professió.

La unicitat de Déu també explica algunes expressions quotidianes. L’article sobre el significat i l’ús de bismillah explica com s’invoca el nom de Déu quan es comença una acció. Una frase curta pot expressar una creença en una situació habitual. La manera de fer-la servir i la doctrina que expressa són dues dimensions relacionades de la vida religiosa.

La fe en els àngels inclou el paper de Gabriel

En la fe islàmica, els àngels formen part d’allò que no és visible. L’Alcorà 2:285 parla en un sol verset de la fe en Déu, els àngels, les escriptures i els missatgers. L’Alcorà 2:97 anomena Gabriel, o Jibril, i descriu com porta la revelació a Muhàmmad per voluntat de Déu. A l’hadit de Gabriel també és el visitant que fa les preguntes per explicar l’islam i la fe.

Els textos situen Gabriel en dues escenes. La primera tracta del lliurament de la revelació. La segona descriu una conversa que instrueix les persones presents. En tots dos casos l’àngel compleix una funció d’acord amb la voluntat de Déu. Obrir el passatge corresponent ajuda a entendre aquesta funció sense deduir-la d’una imatge o d’un mot traduït.

Per seguir la relació entre àngel i missatger, es pot començar pel verset sobre el lliurament. La revelació és allò que es transmet. Gabriel és l’àngel que la porta i Muhàmmad la rep i la comunica. La distinció ajuda a explicar per què els àngels, les escriptures i els missatgers tenen cadascun un lloc a la llista.

Les escriptures revelades inclouen l’Alcorà i revelacions anteriors

Els musulmans reben l’Alcorà com a revelació donada a Muhàmmad. Aquest article de fe inclou escriptures revelades abans. L’Alcorà 3:3 esmenta la revelació a Muhàmmad juntament amb la Torà i l’Evangeli anteriors. L’Alcorà 5:46 vincula l’Evangeli amb Jesús i esmenta la Torà que el va precedir. Són referències a revelacions anteriors en el relat del mateix Alcorà.

Les comunitats jueves o cristianes descriuen els seus cànons a partir de la història dels seus textos i tradicions. La formulació islàmica tracta del que Déu va revelar als profetes, inclòs el text que els musulmans reciten com a Alcorà. Quan una traducció utilitza un nom àrab i una altra el mot Evangeli, el número de la sura i del verset permet tornar al context.

Un exemplar escrit permet estudiar com s’ha llegit i transmès un text. La guia sobre la il·luminació i les marques de lectura de l’Alcorà mostra com un manuscrit ajuda el lector a situar-se a la pàgina. Les referències a la sura i el verset permeten trobar el mateix passatge en exemplars i traduccions diferents encara que en canviïn la disposició o les paraules.

La fe en els profetes situa Muhàmmad en una tradició més llarga

Els musulmans reconeixen profetes anteriors, entre els quals Abraham, Moisès i Jesús. A l’Alcorà 21:25, els missatgers anteriors a Muhàmmad reben l’encàrrec de cridar la gent a adorar Déu. L’Alcorà 33:40 anomena Muhàmmad missatger de Déu i segell dels profetes. En aquest verset es fonamenta la creença predominant a l’islam que Muhàmmad és el darrer profeta.

Si coneixeu els noms bíblics, Abraham, Moisès i Jesús ofereixen un punt de partida. L’islam els dona una funció en el seu propi relat de la profecia. La llista esmenta per separat els llibres i els missatgers perquè uns fan referència al guiatge revelat i els altres a qui ha de transmetre’l. El paper de Gabriel com a àngel que porta la revelació és diferent del paper dels profetes humans.

El Darrer Dia inclou la resurrecció i la responsabilitat

El Darrer Dia es refereix a la resurrecció i al judici de Déu. Expressa la creença que les persones respondran davant de Déu per la seva vida. A l’Alcorà 99:7–8 fins i tot els actes bons o dolents d’un pes minúscul es fan visibles. La imatge concreta la responsabilitat fent atenció a coses que es podrien passar per alt en el dia a dia.

L’hadit de Gabriel diferencia la fe en el Darrer Dia de la pregunta sobre quan arribarà l’Hora. El primer punt forma part dels articles. La resposta a la segona pregunta no dona cap data. Aquesta distinció és útil si es llegeix una afirmació segons la qual algú ha calculat quan es produirà la resurrecció. El relat explica una creença i la responsabilitat que comporta, però no hi posa una data.

Les traduccions poden dir Darrer Dia, Dia del Judici o Dia de la Resurrecció. Són expressions que posen l’accent en idees relacionades. La resurrecció apunta a tornar a la vida després de la mort. El judici destaca la responsabilitat pels actes. El passatge de la sura 99 il·lustra la responsabilitat amb l’exemple del pes dels actes.

El decret diví planteja la qüestió de la responsabilitat humana

Qadar se sol traduir com a decret o mesura divina. En el relat de Gabriel es refereix al bé i al mal. L’Alcorà 54:49 fa servir un vocabulari de mesura o decret quan parla de la creació. L’Alcorà 76:3 parla d’un camí indicat i de diferents respostes humanes. Les dues referències ajuden a entendre per què la responsabilitat de les persones apareix també quan es parla del decret.

Els teòlegs musulmans han explicat de maneres diferents la relació entre el coneixement de Déu, la seva voluntat i l’acció humana. Els sis articles identifiquen la creença. Els detalls formen part del debat. L’expressió quotidiana inshallah, «si Déu vol», n’ofereix un exemple limitat. Es pot fer un pla i alhora admetre que el resultat no depèn només de la persona que el fa.

Com es relacionen els articles amb la pràctica i altres tradicions?

La professió de fe, la pregària diària, el zakat, el dejuni del ramadà i el pelegrinatge per a qui el pot fer constitueixen els cinc pilars en la formulació habitual. Els sis articles descriuen creences. Les preguntes de l’hadit mostren la distinció. La pràctica pot expressar la fe. El zakat és una obligació religiosa, mentre que la fe en el Darrer Dia dona un context a la responsabilitat associada a l’acció.

Altres tradicions musulmanes organitzen l’ensenyament de manera diferent. En les seves lliçons xiïtes duodecimanes sobre les arrels de la religió, Sayyid Sa‘eed Akhtar Rizvi presenta la unicitat divina, la justícia divina, la profecia, l’imamat i la resurrecció o judici. Tres dels temes coincideixen amb els de la llista sunnita. El nombre de punts no permet deduir què pensa una persona o escola sobre totes les altres qüestions.

Una enquesta dona informació d’una altra mena. L’estudi del Pew Research Center de 2012 va incloure musulmans de 39 països i territoris. Va trobar molt estesa la fe en un sol Déu i en Muhàmmad com a profeta seu, amb variació en altres creences i pràctiques. Les entrevistes es van fer entre 2008 i 2012. L’enquesta descriu els participants i el període. L’Alcorà, l’hadit i les lliçons documenten ensenyaments.

Passatges i documents per continuar la lectura

• Sahih Muslim 8a, Llibre de la fe conté la conversa que distingeix fe i pràctica.
• L’Alcorà 4:136 esmenta Déu, els missatgers, les escriptures, els àngels i el Darrer Dia.
• L’Alcorà 112 tracta de la unicitat de Déu.
• L’Alcorà 2:97 explica el paper de Gabriel en el lliurament de la revelació.
• L’Alcorà 3:3 esmenta la revelació a Muhàmmad, la Torà i l’Evangeli.
• L’Alcorà 33:40 anomena Muhàmmad segell dels profetes.
• L’Alcorà 99:7–8 parla dels actes amb un pes molt petit.
• L’Alcorà 54:49 fa servir el terme relacionat amb la mesura o el decret.
• Les lliçons de Rizvi presenten la formulació duodecimana de les arrels de la religió.
• L’informe del Pew Research Center documenta l’enquesta i l’abast de l’estudi.