Què és un qalamdan? Estoigs perses per a plomes als museus
El qalamdan és un estoig persa per a plomes de canya. Els exemples de llautó i laca mostren com s’hi guardaven plomes, tinters i altres estris.
El qalamdan, escrit també qalamdān, és un estoig persa per guardar les plomes de canya que es fan servir per escriure i fer cal·ligrafia. Segons com estigui construït, també hi pot haver lloc per a un tinter, un ganivet per tallar les puntes o altres estris. Als museus hi ha capses de llautó amb incrustacions i tapes articulades, i estoigs lacats amb una safata que s’extreu per un dels extrems.
La manera d’obrir l’estoig dona pistes sobre on anava cada estri. Un compartiment fondo pot mantenir la tinta separada de les plomes. En una safata llarga i estreta hi caben les canyes tot i que l’estoig faci només uns centímetres d’amplada. La tapa, els costats i la safata ofereixen superfícies per pintar, incrustar metall o fer inscripcions. La fotografia del mateix objecte obert permet veure els espais que la tapa o la carcassa amaguen.
Què es guardava en un qalamdan?
La ploma de canya, o qalam, té una punta tallada que porta la tinta al paper. Amb un ganivet petit es pot tornar a tallar la punta, i un bloc fa de suport a la canya durant el tall. L’exposició de la Universitat McGill sobre escriptura i cal·ligrafia presenta l’estoig al costat d’aquestes eines. La publicació descriu un petit floc de seda o de llana a la boca del tinter per limitar la tinta que recollia la punta. Quan escrivia, el cal·lígraf havia de tenir cura tant de la forma de la punta com de la quantitat de tinta que hi quedava. Universitat McGill, estris d’escriptura, vitrina 3b
Cada eina serveix en un moment diferent. Amb el ganivet i el bloc es prepara la punta. Del tinter es pren la tinta mentre s’escriu. L’estoig aplega els estris quan cal desar-los o endur-se’ls. La guia per preparar una ploma de canya mostra com es talla la part que toca el paper. A la guia sobre les tintes dels manuscrits islàmics s’expliquen els tipus de tinta que es podien posar al tinter.
Una capsa oberta revela a quins estris es va reservar un espai. En un estoig de llautó amb incrustacions de plata de començament del segle XVI, atribuït a l’Iran, hi ha espais per a la ploma, el tinter i el recipient de sorra. El Metropolitan Museum of Art de Nova York, conegut com el Met, també enumera una cullereta entre els components conservats. La forma i la posició de les cavitats mostren com el fabricant va distribuir l’espai entre eines de mides i formes diferents. Met, estoig amb inscripcions, 1975.350.1a–c
Com separaven la tinta i les plomes les capses de metall
El British Museum conserva una capsa de llautó de 37 cm de llarg feta a Mossul entre 1230 i 1250. Les plomes anaven en un espai allargat. En un extrem hi havia recipients més petits per a la tinta, la sorra per absorbir-ne l’excés i els fils per netejar les plomes de canya. Quan s’aixeca la tapa es veuen alhora les plomes i els recipients. La fitxa dona una alçada de 7,5 cm amb la tapa tancada i de 14 cm amb la tapa oberta. Són les mides de la mateixa peça en dues posicions. British Museum, estoig de Mossul, 1884,0704.85
Un estoig iranià de llautó de finals del segle XIX, conservat al museu australià Powerhouse, té una distribució diferent. Un extrem de la capsa allargada és arrodonit. En un costat hi ha fixat un tinter amb una tapa articulada pròpia en forma de petxina de vieira. L’obertura llarga permet agafar les plomes. La tapa petita dona accés a la tinta. Els tancaments separats permeten entendre l’ús dels compartiments fins i tot quan l’estoig és buit. Col·lecció Powerhouse, estoig i tinter de llautó, H7668
Entre la capsa de Mossul i la peça de Powerhouse hi ha uns quants segles de diferència. Totes dues són de llautó. A la de Mossul, el recipient de la tinta queda dins el cos principal, amb els altres estris. A la peça iraniana, és un recipient propi que va unit per fora a l’estoig de les plomes. Una foto des de l’extrem pot mostrar la unió de les peces amb més claredat que una vista de la tapa des de dalt.
Com es treu la safata d’un estoig lacat
Segons les Col·leccions Khalili, l’estoig lacat amb els extrems arrodonits i una safata lliscant es va desenvolupar a l’Iran durant el segle XVII. Una carcassa rígida envolta el compartiment interior, que surt per un dels extrems. Quan l’estoig és tancat, l’extrem de la safata s’ajusta al contorn de la carcassa. En estirar-la, queden a la vista els estris al llarg del compartiment. La fitxa d’un exemplar de plata daurada fet a Sant Petersburg mostra com la silueta es podia reproduir en un altre lloc i amb un altre material. Col·leccions Khalili, estoig RUS 720 i descripció de la forma iraniana
La laca és l’acabat de molts estoigs. La fitxa pot descriure separadament el suport i el dibuix que hi ha sota la laca. Una peça del Met feta a Teheran a finals del segle XIX fa 22,5 cm. La fitxa esmenta cartró, aquarel·la opaca i pa d’or sota l’acabat lacat, a més de daurat i llautó. Aquest conjunt de dades descriu un cos de base de paper amb pintura, les capes del revestiment i la presència de metall en la peça acabada. Met, qalamdan de Teheran, 67.206.4a, b
Un estoig de paper maixé pot tenir una tapa que s’aixeca. Les Col·leccions Khalili descriuen una capsa feta cap al 1700, pintada, envernissada i folrada de cuir. Ara la tapa es pot separar. D’origen estava unida amb una frontissa. El catàleg assenyala l’Índia o l’Iran com a lloc de fabricació, i explica que la pintura té trets del Dècan i semblances amb el treball de la laca a l’Iran. La tapa es pot descriure amb detall, mentre que l’origen geogràfic continua obert. Col·leccions Khalili, estoig LAQ 133
Flors, ocells i un estoig dins d’un altre
Un qalamdan iranià de començament del segle XIX al Met mesura 23,3 cm. És de paper maixé pintat, daurat i lacat. A la pintura es veuen ocells entre branques florides. El museu anomena el motiu gul-u-bulbul i documenta que també apareix en estoigs de miralls i cobertes de llibres. Si una fotografia només mostra la pintura, una vista de l’extrem o de la capsa oberta pot aclarir de quin tipus d’objecte es tracta. S’hi veu la forma del compartiment i com s’hi accedeix. Met, qalamdan amb ocells i flors, 67.206.3a, b
El mateix motiu pot vincular dos objectes diferents. En una peça de mitjan segle XIX feta per Fathallah Shirazi, un estoig petit per a les ulleres encaixa al compartiment lliscant del qalamdan. Tots dos duen decoracions a joc en beix, or i negre. El Met interpreta una inscripció a les vores de la tapa com a indicació que la peça es va fer per al príncep qajar Kamran Mirza. La inscripció aporta el nom del destinatari i la vista de l’estoig obert mostra on anaven les ulleres. Met, estoig per a plomes i estoig per a ulleres, 2018.664a–d
Una audiència a la tapa i relats a la safata
En un qalamdan de tipus kiyani del Museu Aga Khan, Muhammad Isma’il Isfahani va pintar el sobirà qajar Nasir al-Din Shah i la seva cort al centre de la tapa. El museu hi reconeix, al costat de l’audiència reial, escenes de reis llegendaris del Shahnameh, el Llibre dels reis. L’escena de cort du el museu a plantejar que la capsa es podria haver fet per al xa. La fitxa manté aquesta lectura del destinatari com una possibilitat. Museu Aga Khan, estoig kiyani, AKM643
En treure la safata es descobreixen altres temes. A l’exterior del compartiment lliscant hi ha relats i figures sufís. A l’interior apareixen retrats de poetes i personatges del sufisme. El museu també identifica un autoretrat del pintor amb ulleres i pinzell. Amb la capsa tancada es veu l’audiència del sobirà. A mesura que s’obre, es mostren les altres parts pintades. Les fotos del catàleg permeten seguir aquest ordre des de la tapa fins als costats i l’interior. Museu Aga Khan, fotografies i fitxa d’AKM643
Formes, mides i construccions comparades
Sovint les col·leccions fan servir el mateix nom per a objectes molt diferents. El número d’inventari permet localitzar cada peça. La llargada dona una idea de la mida i la construcció indica on cal mirar per veure l’obertura o les divisions de l’interior.
| Col·lecció i número d’inventari | Data i lloc segons la fitxa | Llargada | Detalls per observar |
|---|---|---|---|
| British Museum 1884,0704.85 | 1230–1250, Mossul | 37 cm | Llautó amb incrustacions, un espai llarg per a les plomes i recipients petits en un extrem |
| Met 1975.350.1a–c | Començament del segle XVI, atribuït a l’Iran | Capsa de 34,3 cm | Llautó amb incrustacions de plata, amb espais per a plomes, tinter i sorra |
| Col·lecció David 13/1985 | Segle XVII o XVIII, Turquia | 34,5 cm | Paper maixé i cuir, bandes de núvols en relleu parcialment daurades i lloc per a estris de cal·ligrafia |
| Col·leccions Khalili LAQ 133 | Cap al 1700, Índia o Iran | 30,5 cm | Paper maixé pintat amb tapa extraïble que havia tingut frontissa |
| Met 2018.664a–d | Mitjan segle XIX, Iran | 22 cm | Estoig lacat amb un estoig per a les ulleres de decoració a joc |
La capsa de llautó atribuïda a l’Iran fa 34,3 cm de llarg i l’estoig otomà, 34,5 cm. Segons les mides del catàleg, els separen 2 mm. Els materials i la decoració són diferents. La Col·lecció David relaciona les bandes de núvols en relleu de la peça otomana amb ornaments semblants de les enquadernacions otomanes. A la capsa de llautó, la cal·ligrafia i els motius vegetals es treballen sobre metall. Els dos formats allargats acullen plomes, i les superfícies mostren tècniques pròpies de cada taller. Col·lecció David, kalamdan otomà, 13/1985
Què revelen les inscripcions i les reformes
A la capsa del Met de començament del segle XVI hi figura el nom del gravador Hasan Ramadan Shahi. Altres inscripcions contenen pregàries i bons desitjos. El museu les llegeix per separat del nom de l’artesà. Quan una fitxa aporta diversos noms, convé fixar-se en el paper de cadascun en el text. Un nom pot correspondre a qui va fer la capsa, a qui va gravar el text, a la persona a qui anava destinada o a una figura citada en una pregària. La forma d’escriptura també dona informació. En aquesta peça destaca l’estil thuluth, un dels que il·lustra la guia dels estils de la cal·ligrafia àrab. Met, estoig de Hasan Ramadan Shahi
Un tinter que encaixa a l’espai pot ser un afegit posterior. El Met descriu una capsa de llautó amb inscripcions feta al segle XIV. A mitjan segle XV, ja se n’havia refet la superfície exterior. A dins hi resten petits medallons amb ocells, vestigis de la decoració anterior. El tinter i la peça que l’envolta es van afegir més endavant. Així es distingeixen tres etapes de l’objecte, amb la fabricació del cos, la modificació exterior i l’afegit a l’interior. La guia per resseguir la procedència de manuscrits islàmics mostra com es poden distingir igualment dates i proves de propietat en una obra escrita. Met, estoig amb inscripcions, 91.1.536
Fitxes de museus i fonts sobre estris d’escriptura
- Universitat McGill, estris d’escriptura explica les plomes de canya, el ganivet, el suport i el tinter en l’equip de qui escrivia.
- British Museum, estoig de Mossul dona les mides amb la capsa oberta i tancada i descriu els recipients prop del compartiment de les plomes.
- Col·lecció Powerhouse, estoig i tinter de llautó documenta una capsa iraniana posterior amb un tinter de tapa independent en forma de petxina.
- Met, qalamdan de Teheran enumera el suport, la pintura i els altres materials d’un estoig lacat.
- Museu Aga Khan, estoig kiyani mostra la safata lliscant i descriu les escenes de les seves superfícies.
- Col·leccions Khalili, estoig LAQ 133 documenta la tapa extraïble, la frontissa original i els dos possibles llocs de fabricació.
