Què és un fes o tarbuix? Forma, història i exemples de museus

Aprèn a reconèixer un fes per la copa, el feltre i la borla. Els museus mostren diferències entre les gorres d’uniforme otomanes i els vestits regionals.

El fes, també anomenat tarbuix i escrit tarboosh o tarbush en anglès, és un casquet sense ala fet habitualment de feltre. La forma més coneguda té la part superior plana i una borla fixada al centre o a prop del centre. El vermell és freqüent. Els exemplars conservats varien pel to, l’alçada de la copa, el color de la borla i les capes de roba que envolten el casquet. Les diferències es veuen més bé quan s’examina el fes com a part d’un vestit concret.

La copa, la borla i el nom

Vist de perfil, un fes típic recorda un cilindre baix amb una paret lleugerament inclinada. Des de dalt, la part superior sembla un disc pla. La vora inferior envolta l’obertura que es posa sobre el cap. Com que no hi ha cap ala que sobresurti, el contorn depèn de la inclinació de les parets i de la forma de la copa. La borla aporta moviment a un cos fet per mantenir la forma.

Els catàlegs en anglès fan servir fez. Les formes tarboosh i tarbush són grafies angleses d’un nom que apareix en contextos de llengua àrab. El British Museum utilitza tots dos noms per al mateix casquet de Palestina i escriu el segon tarbush. En turc es diu fes. A l’Enciclopèdia de l’Islam de la TDV, Hülya Tezcan relaciona el nom occidental amb la ciutat marroquina de Fes, també escrita Fez o Fès. La relació explica un nom que es troba als catàlegs. Cada peça té la seva fitxa de fabricació i ingrés a la col·lecció.

Els casquets que es venen o s’exposen amb el mateix nom poden tenir proporcions diverses. Una copa baixa encaixa més fàcilment en un conjunt on altres teixits amaguen part del casquet. Si és alt, la paret lateral es fa més visible. També varia la inclinació. El primer model militar descrit per Tezcan tenia uns 20–25 cm d’alçada i s’eixamplava lleugerament cap amunt.

Com es dona forma al feltre i es fixa la borla

Tezcan descriu un procés històric otomà que començava donant a la llana la forma d’una bossa. El feltre fet en humit i l’acabat posterior feien que la llana fos més densa i s’encongís. Un cop tenyit i tractat, el barreter modelava el casquet en un motlle i n’acabava la superfície. El motlle determinava les proporcions de la peça acabada. Un reforç interior podia ajudar el primer model alt a mantenir la forma. El cos vermell i la borla de seda requerien materials i treballs diferents.

La mateixa font documenta l’ofici de tornar a donar forma als casquets que l’havien perduda. Els barreters van fer servir primer motlles de fusta i després de llautó escalfat en llocs com İzmir i Istanbul. Els motlles numerats permetien obtenir diverses mides i perfils. Un casquet més petit o amb una paret més vertical podia respondre a una tria deliberada del motlle.

La fixació de dalt també variava. El primer model otomà descrit per Tezcan duia una borla de seda de color blau fosc o negre lligada a una part que sobresortia al centre. Els fils llargs de seda blava es podien escampar i calia pentinar-los. Una disposició que la font situa el 1845 prescrivia borles torçades per als soldats i un disc prim de llautó a la part superior. La peça metàl·lica i la cura dels fils contribuïen a l’aspecte final del casquet.

Què va canviar sota Mahmud II

El 1829, durant el regnat del soldà Mahmud II, el govern otomà va adoptar el fes per al nou exèrcit, l’Asâkir-i Mansûre-i Muhammediyye. La decisió va arribar després de la dissolució del cos dels geníssers el 1826, en una etapa de canvis militars i administratius otomans. Un informe d’arxiu i la resposta escrita del soldà, publicats per l’historiador İsmail Hakkı Uzunçarşılı, descriuen una reunió en què els funcionaris van examinar mostres. Segons l’informe, els casquets militars d’aleshores es feien malbé de pressa amb el sol, la pluja i la humitat. Els participants van tractar la durabilitat, el cost, els usos del fes en altres llocs i la llargada proposada de la borla.

La decisió es referia a aquella força concreta. Al document publicat, el soldà aprova l’elecció i demana que els casquets triats estiguin a punt per distribuir-los. L’article també recull la creació del taller Feshane a Istanbul el 1830 amb barreters portats de Tunis. L’elecció de la peça implicava aconseguir casquets acabats i treballadors capaços de fer-los. Un passatge d’una crònica otomana citat per Uzunçarşılı registra una comanda de 50.000 casquets a Tunis. La xifra correspon a la comanda de la crònica. El relat de Feshane descriu l’intent de produir-los a Istanbul. Tezcan també documenta importacions que van continuar al costat de la producció dels tallers otomans. El nom turc d’un casquet i el lloc de fabricació podien remetre a llocs diferents.

Els perfils dels fesos otomans van continuar canviant. Tezcan cita un model més petit associat a Abdülmecid, un de més ample associat a Abdülaziz i un de més vertical associat a Abdülhamid II. Les diferències poden ajudar a comparar retrats ben documentats. El grau de certesa de les atribucions dels casquets conservats varia. La guia dels monogrames dels soldans en documents otomans dona un altre exemple de com llegir objectes vinculats a un governant i a la seva administració.

Dos casquets de la Palestina històrica en dos contextos

El British Museum conserva el fes As1966,01.236, d’un home d’àmbit rural de la Palestina històrica, de finals del segle XIX o començament del XX. El cos és de feltre granat i la borla, de seda blava. La copa fa 15 cm d’alçada sense la borla i el museu indica un diàmetre de 19 cm. El registre indica que es podia embolicar un turbant de roba al voltant del casquet o portar-lo sol. El teixit afegit canviava la part de la paret de feltre que quedava a la vista.

L’As2000,08.60 formava part d’un vestit diferent. És un fes cerimonial de nen de la Palestina del segle XIX i la col·lecció el relaciona amb una celebració de la circumcisió. Té cos de feltre vermell, borla negra i un serrell frontal de fitxes de metall encunyades amb aspecte de moneda. Fils de cotó i elements embolicats amb material daurat contribueixen al guarniment. Fa 11 cm d’alçada sense la borla negra i 18 cm de diàmetre.

El diàmetre de les dues peces varia només 1 cm i l’alçada, 4 cm. En el casquet del nen crida l’atenció el guarniment del davant. La copa permet reconèixer la forma del tarbuix, mentre que l’ornament penjant i la fitxa vinculen aquesta peça a una ocasió concreta. Les mesures i la decoració donen pistes més precises sobre els usos. Els dos casquets són de tons vermells.

Casquets, mocadors i indumentària local

El Penn Museum cataloga un fes de feltre vermell amb un mocador brodat amb el número 29-165-7. La fitxa l’associa a Turquia i hi aplica la categoria àmplia «Modern». El mocador consta en la descripció de la peça. El possible donant i una anotació de crèdit anterior al 1929 donen pistes sobre la història de la col·lecció, amb informació limitada per datar la fabricació. El registre del British Museum sobre la roba embolicada al voltant del casquet és un altre exemple de com el teixit complementari podia modificar el tocat.

El Centre of Visual Arts and Research de Xipre cataloga cst_00803 com a fes turcoxipriota del segle XIX, de feltre vermell amb borla negra. El registre no especifica l’artesà ni el lloc de fabricació. La descripció cultural emmarca el casquet en una tradició d’indumentària. La localitat de fabricació no s’especifica.

El Museu Jueu de Grècia té un fes del segle XX de vellut vermell fosc, amb borla i brodat groc que diu «Pasha». La fitxa apareix entre les de vestits i complements relacionats amb materials sefardites i romaniotes. Aquest exemplar mostra com el nom s’aplica a tèxtils diferents i en diversos contextos de col·lecció. El brodat es registra com a característica del casquet, sense que la fitxa en doni el nom de l’artesà. La comparació entre caftans i abaies utilitza de manera semblant el tall, les capes i els materials per entendre termes emprats en diverses regions.

Què ens pot dir una borla?

La borla negra és habitual en imatges de fesos. També n’hi ha de blaves documentades. En té una el casquet rural de finals del segle XIX o començament del XX del British Museum. En té una altra un fes de feltre vermell sense data del Detroit Institute of Arts, catalogat com a turc. El color comú dona un punt de partida per comparar-los. Les dades de lloc i data de les fitxes tenen un abast diferent.

La posició de la borla també pot tenir un sentit en un registre concret. El British Museum recull, a la fitxa del casquet rural, un costum que relaciona la posició de la borla amb l’estat civil. La informació va lligada a la peça i al vestit local. En un altre casquet, la llargada o disposició pot respondre a una norma d’uniforme o a un ornament addicional, com els elements de cotó blanc del casquet cerimonial. El context local i institucional explica el sentit que hi donaven les persones que el van registrar.

Com llegir un fes en una fotografia antiga

Comenceu per la copa. Anoteu si és plana a dalt, quina alçada té el costat visible i si la paret s’estreny o s’eixampla. Després busqueu on la borla s’uneix a la part superior i si hi ha roba embolicada al voltant de la base. En una fotografia en blanc i negre, descriviu la diferència de tonalitat que s’hi veu. La comparació de colors pot esperar fins que es trobi un peu d’imatge datat o un vestit corresponent ben documentat.

Mireu després la resta de la roba i el motiu de la fotografia. Un uniforme documentat, un retrat rural i el relat d’una cerimònia familiar aporten proves diferents sobre el mateix tipus de casquet. En comparar fotos amb il·lustracions antigues, comproveu també en quin context es va fer la imatge. Les cròniques otomanes il·lustrades mostren com els artistes feien servir el vestit i la posició dels personatges per marcar el rang. Un casquet representat en una imatge pot servir a aquest propòsit alhora que s’assembla a una peça conservada. El peu d’imatge o la fitxa pròpia dona dades més fermes sobre persona, data i entorn. «Fes de feltre granat amb borla de seda blava» descriu el que consta. Es pot ampliar quan el registre identifica el lloc, l’ocasió o qui el duia.