
Llibres sagrats de l’islam: Alcorà, Tawrat, Zabur, Injil i Suhuf
Localitza els versets de l’Alcorà sobre les escriptures i els seus destinataris, i compara els usos de Torà, Salms i Evangelis en cada tradició.
Els musulmans entenen l’Alcorà com la revelació que Déu va donar a Muhàmmad. També creuen que Déu havia revelat altres escriptures. L’Alcorà esmenta la Tawrat, associada a Moisès, el Zabur que va rebre David, l’Injil donat a Jesús i els Suhuf, les escriptures antigues d’Abraham i Moisès. L’Alcorà 3:3 aplega la Tawrat i l’Injil en un mateix verset. Les referències a David i a les escriptures antigues es troben en altres sures.
Les llistes breus poden agrupar les escriptures antigues en una sola entrada. Això explica que el nombre variï. L’Alcorà 4:136 demana creure en l’escriptura revelada al missatger i també en les revelacions que la van precedir. Aquesta creença té un abast més ampli que qualsevol llista curta. La guia dels sis articles de fe situa la fe en les escriptures al costat de la fe en els àngels, els profetes i el Darrer Dia.
On esmenta l’Alcorà cada escriptura?
- Alcorà, Muhàmmad. L’Alcorà 2:97 identifica Gabriel com qui va portar la revelació al profeta amb el permís de Déu. L’Alcorà 27:1 fa servir el nom mateix d’Alcorà.
- Tawrat, Moisès. L’Alcorà 5:44 esmenta la Tawrat pel nom. L’Alcorà 2:53 parla de l’escriptura lliurada a Moisès. Llegir-los plegats ajuda a entendre aquesta associació habitual en l’ensenyament islàmic.
- Zabur, David. L’Alcorà 4:163 anomena David i diu que Déu li va donar el Zabur. El verset 17:55 torna a fer aquesta afirmació.
- Injil, Jesús. L’Alcorà 5:46 esmenta Jesús, fill de Maria, i diu que Déu li va donar l’Injil.
- Suhuf, Abraham i Moisès. L’Alcorà 87:14–19 acaba amb una referència a les seves escriptures antigues. L’Alcorà 53:36–41 les esmenta en relació amb la responsabilitat de cadascú.
Tawrat i Tawrah són dues grafies que representen el mateix nom àrab. Això també passa amb Injil i Injeel. Una traducció pot triar «Torà», «Salms» o «Evangeli» allà on una guia conserva la forma àrab transliterada. Si una cerca retorna diversos resultats, ens podem orientar amb el número del verset i el nom de la persona esmentada. Els apunts poden incloure tant la grafia àrab transliterada com l’expressió emprada per l’edició que hem llegit.
L’Alcorà, la traducció i el manuscrit que en conserva el text
L’Alcorà té un lloc singular en l’islam com a revelació donada a Muhàmmad. L’Alcorà 25:32 respon a la pregunta de per què li va arribar gradualment i parla d’enfortir el cor del profeta. L’Alcorà 5:48 presenta el Llibre revelat a Muhàmmad com a confirmació de les escriptures anteriors i li atribueix autoritat en relació amb aquestes. Les traduccions expressen aquesta autoritat de maneres diferents. El verset també parla de comunitats diferents i les convida a competir en bones obres. Els versets 5:44 i 5:46 descriuen el guiatge respectiu de la Tawrat i l’Injil.
Un text, una traducció i un objecte material es localitzen amb dades diferents. La numeració 5:48 indica la sura i el verset. Les paraules en català són pròpies de la traducció triada. La signatura d’un catàleg identifica l’exemplar material que conserva la biblioteca. La guia sobre el mushaf explica el terme per a una còpia escrita de l’Alcorà i com un foli sol pot conservar part d’una obra molt més llarga.
La fitxa de la Universitat de Birmingham descriu un fragment de pergamí de la col·lecció Mingana amb parts de les sures 18 a 20. Aquesta dada permet localitzar els passatges preservats en una edició completa. La datació per radiocarboni es va fer sobre el pergamí. Per estimar de quan és l’escriptura calen altres proves. La guia d’indicadors de lectura en manuscrits de l’Alcorà mostra com la disposició de la pàgina pot ajudar a trobar el començament o el final d’un passatge.
La Tawrat a l’Alcorà i la Torà en la tradició jueva
A 5:44, la Tawrat conté guiatge i llum. El verset explica que els profetes l’empraven per jutjar a la comunitat jueva. També esmenta els rabins i els erudits a qui es va confiar la custòdia de l’escriptura divina. En l’ensenyament islàmic la Tawrat s’associa a Moisès. Si es compara 5:44 amb 2:53, es veu que un verset dona el nom i descriu la funció de l’escriptura, mentre que l’altre anomena Moisès i parla de l’escriptura que va rebre. Indicar les dues referències fa que el lector pugui comprovar què diu cadascuna.
En el judaisme, «Torà» en sentit estricte pot designar els cinc llibres de Moisès. La biblioteca del Tanakh de Sefaria hi situa el Gènesi, l’Èxode, el Levític, els Nombres i el Deuteronomi. Els Profetes i els Escrits tenen apartats propis. La guia temàtica de Sefaria sobre la Torà explica que el terme també pot tenir un sentit més ampli en l’ensenyament jueu. Davant d’una comparació, identifica si es parla dels cinc llibres, d’un passatge o d’un conjunt més ampli d’ensenyaments.
En una nota comparativa pots fer servir Tawrat per resumir el passatge alcorànic. Per tractar un text del Tanakh, dona el títol del llibre i el passatge concret. La semblança entre els noms i la relació amb Moisès faciliten la comparació. Per afirmar que tot el text d’una edició moderna correspon a la revelació esmentada a l’Alcorà, calen proves addicionals. Amb referències separades, el lector pot consultar cadascuna de les fonts.
Per què Zabur sovint es tradueix per «Salms»?
Les dues referències més clares a David són 4:163 i 17:55. A la primera, el regal del Zabur apareix després d’una llista de profetes que van rebre la revelació. A la segona, segueix una afirmació sobre el coneixement de Déu i les distincions entre profetes. «Salms» ajuda el lector a reconèixer el vincle amb la tradició dels salms. Els dos versets associen David i el Zabur i deixen sense concretar-ne el contingut i l’ordre.
El llibre bíblic dels Salms ocupa llocs concrets dins de cada cànon. Sefaria el posa entre els Escrits del Tanakh. L’índex bíblic de la Conferència de Bisbes Catòlics dels Estats Units l’inclou entre els llibres sapiencials de l’Antic Testament. Aquests índexs permeten localitzar un salm. La referència al do de David a l’Alcorà es troba a 4:163. En una nota que compari passatges concrets, cal donar l’edició i el passatge de cada text.
L’Alcorà 21:105 mostra què es pot perdre si només es cerca en una traducció. A l’àrab hi ha el terme al-zabur en un passatge en què els servents justos de Déu heretaran la terra. Algunes traduccions hi fan servir una expressió més general com «les escriptures». Una cerca centrada en «Salms» pot deixar de banda aquest verset. Val la pena comparar 21:105 amb 4:163 i llegir les línies que envolten cadascuna de les aparicions del mot.
L’Injil de l’Alcorà i els quatre evangelis
L’Alcorà 5:46 anomena Jesús, fill de Maria, i diu que Déu li dona l’Injil. El verset presenta Jesús i l’Injil en relació amb la Tawrat anterior. També diu que l’Injil conté guiatge i llum. La frase «donat a Jesús» identifica el destinatari de la revelació. El verset no dona títols de llibres ni una relació de continguts.
A l’índex catòlic, els Evangelis són els quatre llibres sobre Jesús segons Mateu, Marc, Lluc i Joan. Els Fets dels Apòstols i les cartes tenen els seus llocs al Nou Testament. En l’ús cristià, la paraula «Evangeli» també pot designar la bona nova mateixa, com a la introducció sobre Jesucrist del Catecisme catòlic. Si se’n parla comparant tradicions, convé anomenar el verset o el llibre que es té al davant perquè quedi clar el sentit de la paraula.
Què diuen els versets sobre els Suhuf?
Suhuf és un mot àrab en plural que pot designar fulls o escrits. A 87:18–19, les traduccions poden dir «escriptures», «fulls» o «rotlles». Els versets anteriors tracten de purificar-se, recordar el Senyor i pregar. També contraposen la preferència per la vida present i la durada de l’altra vida. Llegir des del verset 14 permet veure què precedeix la referència a les escriptures antigues i a què remet la paraula «això» al verset 18.
A 53:36–41 primer s’esmenta Moisès i després Abraham. Les línies següents parlen de la pròpia càrrega i del fet que els esforços de cadascú es tindran en compte. Aquestes dues lectures mostren quines idees lliga l’Alcorà amb les escriptures antigues. No en donen el text complet, el nombre de pàgines ni la descripció d’un objecte conservat. Si la pregunta és de quin material era una còpia o on es conserva, cal consultar fonts sobre aquella còpia.
Moisès hi apareix dues vegades perquè unes parts de l’Alcorà parlen de l’escriptura que va rebre i altres l’associen amb les escriptures antigues. A la pregunta de si hi ha just cinc llibres, podem començar per les cinc entrades i explicar que l’última inclou dos profetes. La formulació més àmplia de 4:136 permet entendre l’abast de la creença en la revelació.
Com comprovar una afirmació sobre aquests llibres
- Llegeix el verset exacte. Per a Jesús i l’Injil, obre 5:46 i els versets veïns. Anota el nom i l’acció que hi apareixen. Per a Moisès, dona 2:53 i 5:44 com a referències separades.
- Indica quina traducció fas servir. Si 21:105 i 4:163 fan servir termes diferents, cerca el mot àrab de cada verset i compara les traduccions. Indica l’autor de la traducció si la cites i el verset si en fas una paràfrasi.
- Dona al passatge bíblic una referència pròpia. Escriu el cànon o l’edició, el llibre i el passatge. La referència al do de David a l’Alcorà és 4:163 o 17:55.
- Troba la signatura de l’objecte. Comprova la institució, la signatura, l’extensió que se’n conserva i el mètode de datació. La guia per llegir colofons de manuscrits islàmics explica com, de vegades, un copista hi va deixar el seu nom o una data. El catàleg i les marques de propietat ajuden a documentar els llocs per on ha passat l’exemplar.
En una fitxa, escriu «Injil donat a Jesús, Alcorà 5:46» en una línia. En una altra, apunta «Evangeli segons Mateu» i el capítol i verset que vols comparar. Per als Suhuf, posa 87:14–19 i 53:36–41 de costat. El primer passatge remet a la pregària i a l’altra vida. El segon se centra en la responsabilitat de cadascú.





