Com el zellij converteix rajoles tallades en mosaics geomètrics

El zellij és un mosaic en què peces individuals de ceràmica vidrada s’ajunten per formar una composició geomètrica més gran. Les peces i les juntes construeixen estrelles i bandes entrellaçades, i la composició s’adapta a l’arquitectura. La datació d’obres concretes de Fez, l’Alhambra i els museus permet distingir el material original, l’artesania moderna i les restauracions posteriors.

La tècnica s’associa especialment amb el Marroc i les tradicions arquitectòniques de la part occidental del món islàmic. Les grafies zillij i zilij també apareixen en publicacions de museus. Els documents en castellà utilitzen alicatado per a treballs relacionats de rajoles tallades a l’Alhambra de Granada. Comparar obres identificades és més útil que considerar qualsevol superfície amb estrelles com una mateixa tècnica. Una instal·lació marroquina moderna, un plafó nassarita medieval i una imitació posterior en guix poden assemblar-se tot i tenir materials i històries diferents.

De la rajola vidrada al mosaic de peces ajustades

La descripció del revestiment de la Sala de la Barca de l’Alhambra parla de peces ceràmiques tallades a partir de rajoles quadrades vidrades. Una superfície acolorida i vítria cobreix un cos d’argila. El tall proporciona les formes que necessita la composició; la unió d’aquestes formes produeix el dibuix més gran. La peça petita, la cara vidrada i el plafó acabat són, per tant, tres nivells diferents que es poden examinar.

Per entendre la unió, imagina una versió de paper. Tria una estrella central, retalla els polígons que l’envolten i col·loca’ls junts sense superposar-ne les vores. Ara fes un polígon una mica més ample. Els veïns s’hauran de moure o deixar un buit, i el canvi pot alterar l’estrella següent. L’exercici explica per què l’ajust precís de les peces de connexió importa tant com dibuixar el motiu que més destaca. És una demostració del problema d’encaix, no una reconstrucció d’un procediment documentat d’un taller medieval.

Una rajola amb un dibuix geomètric pintat té una altra estructura: diverses formes de colors poden ocupar un mateix suport ceràmic. En un mosaic de rajoles tallades, una part del dibuix depèn dels límits entre peces separades. Comença, doncs, per les juntes físiques. Envolten les petites formes de colors, o una rajola quadrada intacta conté diverses formes a la cara? Cal descriure el dibuix superficial i l’estructura ceràmica per separat.

Aquesta distinció també evita confondre la categoria àmplia de mosaic amb una tècnica regional concreta. El nostre estudi dels mosaics arquitectònics de Khirbat al-Mafjar tracta un entorn i una història material diferents. La paraula mosaic descriu una composició feta de peces; per si sola no identifica un treball marroquí de rajoles vidrades.

Llegir la composició de la Sala de la Barca

L’Alhambra atribueix el sòcol de rajoles de la Sala de la Barca a les obres de Muhammad V al palau de Comares cap al 1369. La descripció identifica bandes blanques que formen octàgons, amb estrelles negres o blaves de vuit puntes a l’interior. Quatre peces negres i quatre de verdes envolten les estrelles. Els colors i les quantitats corresponen a aquesta composició concreta, no a una paleta obligatòria per a tot el zellij.

Llegeix-la en dues passades. Primer segueix les bandes blanques i localitza els recintes octagonals que delimiten. Després observa les peces de colors de cada recinte. La banda organitza el camp, mentre que l’estrella hi proporciona un centre. Comptar només les puntes de l’estrella deixa fora el paper de les peces circumdants i les connexions compartides entre unitats veïnes. Una descripció completa necessita tant el motiu recognoscible com la xarxa que l’uneix al següent.

La funció estructural del color es veu millor si imagines totes les peces del mateix color. Alguns límits continuaran sent llegibles gràcies a les juntes, però el recorregut de la banda blanca serà més difícil de seguir. El color pot agrupar peces separades en una línia aparent o distingir un centre del seu voltant. És una observació sobre la lectura de la composició descrita, no una prova d’un significat simbòlic universal del blanc, el verd, el negre o el blau.

Un octàgon, una estrella de vuit puntes i vuit peces al seu voltant són coses diferents que es poden comptar. Mantén separats el contorn, el motiu central i les peces circumdants quan comparis fotografies. Descripcions amb nombres semblants poden referir-se a nivells diferents d’un mateix dibuix.

Com un dibuix repetit s’ajusta a una paret concreta

La repetició no resol tota la qüestió arquitectònica. Un plafó té amplada, alçada, vores i superfícies veïnes. La descripció del plafó de Dar al-Árusa, una peça conservada del palau al Cerro del Sol, destaca l’elecció d’un dibuix i de les seves proporcions per a un espai arquitectònic determinat. El marc i el camp interior han de funcionar junts.

Prova un exercici senzill: col·loca tres unitats iguals amb una estrella central dins d’un rectangle. Eixampla una mica el rectangle sense canviar les unitats. Ara cal decidir si ampliar la vora, modificar la separació o canviar l’escala de les unitats. Cada decisió altera la relació entre el centre i el límit. L’exercici il·lustra el problema d’ajust de què parla el museu; no estableix quina opció va triar realment l’autor d’un plafó perdut.

La descripció del plafó del Mexuar, publicada l’abril del 2011, ofereix un cas geomètric més específic. Identifica una estructura de quadrats i octàgons formada en superposar una quadrícula diagonal a una altra quadrícula. El camp central combina disposicions de vuit i setze puntes, mentre que bandes més estretes mostren cintes de colors entrellaçades. El museu descriu els elements ceràmics com a peces tallades o fabricades amb motlles, amb un vidrat monocrom.

Aquest últim detall limita les afirmacions generals sobre la fabricació. Una referència museística a peces fetes amb motlles no s’ha de substituir per l’afirmació que tots els elements es tallaven amb el mateix mètode. La geometria de les unitats repetides es tracta a la nostra guia de cercles, quadrícules i estrelles repetides. Aquí la pregunta és com la composició pren forma material i ocupa la superfície assignada.

Fez i la continuïtat de l’artesania arquitectònica

Fez proporciona un context arquitectònic per a l’artesania, però no una data compartida per totes les rajoles que s’hi conserven. El registre de la medina de Fez de la UNESCO situa el gran desenvolupament merínida de la ciutat als segles XIII i XIV i reconeix la supervivència del coneixement arquitectònic i dels oficis decoratius. La medina va entrar a la llista del patrimoni mundial el 1981. La inscripció correspon a la ciutat històrica i no s’ha de presentar com una inscripció separada del zellij.

En un relat de l’abril del 2017, la investigadora del Met Courtney A. Stewart descriu la madrassa de Bou Inania, construïda cap al 1350, amb zellij policrom, estuc tallat i treball de fusta de cedre. També identifica la continuació del mosaic de rajoles a la mesquita de Hassan II de Casablanca, acabada el 1993. Els dos edificis concreten la diferència entre la continuïtat d’un vocabulari visual i l’antiguitat d’una instal·lació individual.

Compara els materials abans de comparar les estrelles. Una paret baixa revestida de rajoles, una superfície de guix tallada i un sostre de fusta poden contenir ornaments amb patrons, però es fabriquen i es mantenen de maneres diferents. Una fotografia de tot el pati pot condensar aquestes capes en una sola impressió decorativa. Observar-ne les fronteres recupera la distinció entre l’encaix de la ceràmica, la talla del guix i el treball de fusta.

La continuïtat no significa que tots els artesans posteriors reproduïssin totes les operacions anteriors sense canvis. Els edificis identificats donen proves de formes i materials relacionats en períodes diferents. Datar un edifici, datar un plafó conservat i identificar una reparació continuen sent preguntes separades.

Què mostra el pati marroquí del Met del 2011

El Patti Cadby Birch Moroccan Court és una obra moderna documentada que fa visibles aquestes capes. La publicació educativa del Met, unitat 3, indica que la família Naji i Arabesque, Inc., de Fez el van crear al mateix museu el 2011. Les parets situen el treball de rajoles tallades i acolorides a sota, l’estuc tallat al damunt i la fusta tallada a la zona superior. La instal·lació també inclou columnes de marbre nassarites incorporades a la col·lecció, datades aproximadament entre 1350 i 1400.

El pati combina, per tant, artesania contemporània amb objectes més antics. El treball de rajoles no s’ha de definir com una sala medieval transportada intacta des del Marroc o Granada. Alhora, considerar-lo modern no fa que el procés artesanal sigui imaginari: el museu identifica els autors, la data de construcció i els materials. Una descripció fiable pot reconèixer tant els models històrics com l’espai arquitectònic de nova creació.

En el relat de Julia Rooney sobre la galeria de l’abril del 2015, el patró tastir del pati utilitza 70 tipus de formes diferents, tallades individualment i muntades en estrelles de vuit i setze puntes. Setanta indica els tipus utilitzats en aquesta instal·lació. No és el nombre de peces de cada plafó ni una fórmula que hagi de seguir tot el zellij.

L’exemple explica per què un plafó complet pot necessitar molt més que una sola plantilla d’estrella. Els centres, les peces de connexió i els límits contribueixen al camp. Quan es parla de complexitat, cal dir què s’ha comptat: puntes d’estrella, centres repetits, peces individuals o tipus de peces diferents. Barrejar aquestes categories produeix xifres impressionants sense una descripció clara de l’obra.

Estrelles semblants poden pertànyer a tradicions materials diferents

El mosaic de ceràmica tallada no es limita a la part occidental del món islàmic. L’estrella de dotze puntes de l’Art Institute of Chicago, número d’inventari 1925.40, es data al final del segle XV i s’atribueix a l’Iran o l’Àsia Central. El registre identifica rajoles vidrades de tipus fritware que es van tallar i tornar a unir en forma de mosaic. També assenyala que altres rajoles d’estrella conservades del període sovint es coïen com a peces úniques.

Aquesta comparació separa el contorn de l’objecte acabat de la manera com es va fabricar. Un objecte en forma d’estrella pot ser una sola peça ceràmica o una composició de peces més petites. A l’inrevés, una composició pot contenir una estrella que només sigui una part d’un camp rectangular molt més gran. La silueta exterior, tota sola, no resol la qüestió material.

L’obra de Chicago conté flors i tiges sinuoses en turquesa i blau cobalt. L’estructura geomètrica i l’ornament vegetal poden operar en nivells diferents de la mateixa obra. El nostre article sobre fulles i tiges de l’arabesc explora el segon vocabulari. Les afirmacions àmplies que tot l’art islàmic exclou imatges també necessiten matisos, tal com mostren els nostres exemples de museu amb persones i animals.

El registre de Chicago proposa una trona, una gran sala o una madrassa com a possibles espais originals del mosaic. Les alternatives continuen sent possibilitats. Ni la forma d’estrella ni el material determinen un edifici original concret, i anomenar-lo zellij marroquí descartaria l’atribució regional del museu.

Quan una superfície semblant a rajoles és una restauració històrica

L’aparença pot resultar especialment enganyosa després d’una restauració. Un estudi de Pilar de Hoyos Alonso, Isabel Sánchez Marqués i Fernando Guerra-Librero del 2021 a Cuadernos de la Alhambra examina el sòcol de la Sala de los Reyes. Entre 1858 i 1859, Rafael Contreras va substituir rajoles malmeses per reproduccions de guix que imitaven la decoració ceràmica vidrada original. La humitat persistent va continuar deteriorant les substitucions.

Els autors tracten la intervenció de conservació del 2011–12 tant en el material original conservat com en les reproduccions del segle XIX. Les capes posteriors havien esdevingut part de la història de la sala. El cas demostra per què una superfície geomètrica aparentment contínua pot contenir més d’un material i intervencions de més d’una època.

Per a un visitant, la pregunta útil és quines parts són ceràmica original, quines són afegits posteriors i què estableix el registre de conservació. Un dibuix coincident no acredita un material coincident. Una fotografia tampoc pot identificar per si sola l’origen del deteriorament ni justificar un tractament. La semblança visual i els problemes d’humitat de l’edifici són qüestions diferents; aquest article no és una especificació de reparació.

La il·lustració de portada és una reconstrucció d’una escena de treball artesanal creada amb ajuda d’IA, no una fotografia d’un taller històric, un monument o un plafó conservat concrets. Utilitza els registres de museus i de conservació enllaçats per a les obres identificades. Les dates i les descripcions materials permeten una comparació més sòlida que l’aspecte de la il·lustració tot sol.

Fonts

• Alhambra, sòcol de rajoles de la Sala de la Barca — peces vidrades tallades i composició associada amb Muhammad V cap al 1369.
• Alhambra, plafó del Mexuar — descripció de l’abril del 2011 sobre fabricació de peces, quadrícules superposades i entrellaçats.
• Alhambra, plafó de Dar al-Árusa — mòduls, proporcions i ajust del dibuix a l’espai arquitectònic.
• Centre del Patrimoni Mundial de la UNESCO, medina de Fez — història de la ciutat, inscripció del 1981 i continuïtat de l’artesania arquitectònica.
• The Met, viatge al Marroc — relat de l’abril del 2017 que compara Bou Inania i la mesquita de Hassan II.
• The Met, disseny geomètric en l’art islàmic, unitat 3 — materials, artesans, construcció del pati marroquí el 2011 i columnes antigues.
• The Met, estructura d’una galeria — descripció de l’abril del 2015 dels 70 tipus de formes i de les estrelles del pati.
• Art Institute of Chicago, estrella de dotze puntes — inventari 1925.40, mosaic de fritware tallat i límits de l’atribució regional i dels usos originals.
• Cuadernos de la Alhambra 50, restauració del sòcol de la Sala de los Reyes — recerca del 2021 sobre restes ceràmiques, imitacions de guix del segle XIX i conservació.